IX CONGRÉS IBÈRIC DE GESTIÓ I PLANIFICACIÓ DE L’AIGUA

AIGUA, CIUTAT I SALUT DELS ECOSISTEMES:
Integrar perspectives, proposar solucions

València, 8-10 setembre 2016
Universitat de València
Campus dels Tarongers

 

Fa poc més d’un lustre, en juliol de 2010, l’Assemblea General de l’Organització de Nacions Unides reconegué explícitament el dret humà a l’aigua i al sanejament, tot assumint que l’aigua potable i el sanejament son essencials per a la realització de tots els drets humans. La legislació espanyola –encara pendent de regular el nou dret- reconeix, malgrat tot, que el abastiment humà és prioritari en l’assignació de cabals per als diversos usos. En la pràctica, aquesta prioritat es veu compromesa amb freqüència per la insuficiència dels recursos efectivament disponibles o per la contaminació de les aigües que les inhabiliten per al consum humà. Por altra part, malgrat els notables avanços en la dotació d’infraestructures de depuració d’aigües residuals, subsisteixen problemes importants de qualitat dels abocaments.

L’aglomeració de la població en grans àrees urbanes, com a expressió concreta de la tendència general a la urbanització, suposa un repte important per a la satisfacció del dret humà a l’aigua, especialment en països del sud global, la superació del qual es veurà dificultada al llarg d’aquest segle pel canvi climàtic i la crisi energètica. Els canvis introduïts en el metabolisme social por la globalització econòmica neoliberal incrementen la interdependència entre els territoris, potencien els processos de privatització dels sistemes de gestió i compliquen la cerca de solucions per a qüestions tant bàsiques com la garantia d’accés a l’aigua potable.

Posar el focus sobre l’abastiment urbà remet de manera immediata a la relació entre la ciutat i el territori d’on aquesta pren els recursos necessaris per a la seua subsistència, en un procés de metabolisme social que inclou tant fluxos d’entrada com de retorn. En el cas de l’aigua és necessari referir-se a la competència creixent entre l’ús agrari i els abastiments. No només per les assignacions per a uns regadius que han sobrepassat en nombroses zones la disponibilitat d’aigua, sinó també perquè el model dominant d’agricultura (i ramaderia) industrial contamina amb fertilitzants i biocides les aigües subterrànies de les quals es servien els nuclis urbans per al seu abastiment. La interrelació entre la ciutat i el seu entorn rural no es redueix a una competència per l’ús de l’aigua des d’una perspectiva quantitativa o qualitativa, sinó que també requereix considerar l’ocupació urbana del sòl agrari tradicional, o la necessària creació de cicles de consum que permetin el desenvolupament d’un model agrari social i ambientalment sostenible. Malgrat tot cal reconèixer que l’aigua no es l’únic ni el principal problema de la agricultura, com tampoc es pot reduir el territori rural a l’activitat agrària.

L’aigua urbana depèn del bon estat dels ecosistemes i de la seua capacitat per a generar serveis ecosistèmics dels que directament o indirecta es beneficien els habitants de les ciutats (que s’apropa al 80% de la població de la Península Ibérica). El potencial autodepuratiu dels rius en bon estat o la protecció front a avingudes que ofereixen els rius que han conservat el seu territori fluvial, son exemples d’aquests serveis. Els paisatges de l’aigua, de fort valor identitari i simbòlic, estan marcats per les àrees fluvials en l’entorn de les poblacions i són capaços de proporcionar als ciutadans espais d’esbarjo, gaudi, inspiració i contemplació.

L’ús de l’aigua en les ciutats, que des del segle XIX s’organitza mitjançant la distribució domiciliaria, a través de xarxes pressuritzades d’aigua tractada (potabilitzada), i la seua posterior col·lecció, depuració i abocament, planteja en la actualitat problemes derivats de l’estat de les xarxes i dels costos associats a tot el procés. La ciutat contribueix al deteriorament de la qualitat de les aigües amb càrregues contaminants cada vegada més refractaries al seu tractament en les EDAR, per exemple per l’ús de fàrmacs i d’altres productes químics d’ús comú que no son degradats a substàncies compatibles amb el medi en les depuradores. Tot això s’afegeix a les pròpies limitacions de les tecnologies de depuració estàndard per a rebaixar la concentració de nutrients als nivells adients per als ecosistemes receptors de l’abocament. L’aigua urbana no es limita a la que circula per canonades i clavegueres. Els rius urbans –durant molt de temps maltractats- són objecte avui d’una nova mirada posada en la seua rehabilitació com a espais urbans de qualitat. També es revisa la relació de la ciutat amb la pluja, tot promovent la implantació de sistemes urbans de drenatge sostenible (SUDS) encaminats a incrementar la capacitat d’infiltració dels paviments urbans, a la captació de la pluja per al seu ús posterior o a la reducció de la escorrentia superficial durant les precipitacions.

De la qualitat dels efluents de les depuradores depenen els usos potencials de les aigües usades. La utilització immediata d’aquestes aigües en la agricultura s’ha potenciat com una estratègia d’increment de l’oferta en les zones agràries pròximes a les conurbacions. Els requisits –i sobre tot les garanties- de qualitat continuen sent objecte de debat, igual que els efectes de les polítiques de reutilització sobre la disminució de cabals que haurien de tornar als rius i circular per ells després de l’ús urbà, quan aquests es destinen directament al reg.

L’exercici del dret humà a l’aigua –que es concreta bàsicament en l’abastiment a poblacions en condicions d’asequibilitat, qualitat i garantia- remet necessàriament a altres usos i al territori no urbà, tot reclamant la necessitat d’un nou pacte rural-urbà adequat a l’actual distribució de la població en el territori. Abordar aquestes qüestions amb la mirada de l’aigua com a element vital, exigeix reflexionar sobre els límits ecosistèmics, sobre la generació i el gaudi dels serveis ecosistèmics, sobre la capacitat tècnica i de gestió i, sobre el caràcter identitari i simbòlic dels espais aquàtics. A més, cobra importància el càlcul dels costos –no només monetaris- associats a aquests serveis i el seu repartiment equitatiu, be a través de tarifes o be mitjançant acords de compensació d’un altre tipus. Exigeix també revisar les institucions que regeixen la gestió del aigua (i dels ecosistemes aquàtics), analitzar la seua adequació a la administració de bens comuns i proposar altres noves que garanteixen la prioritat de l’interès públic, la participació democràtica dels titulars del dret l’aigua i l’exercici efectiu del mateix.

A l’any 2016 ha d’iniciar-se un nou període d’execució després de la revisió dels primers plans de gestió redactats a l’empara de la directiva Marc de l’Aigua, aprovada en 2000. Independentment de les limitacions del procés i de les deficiències dels plans, aquests determinen el marc en el qual es desenvoluparà la política d’aigües durant el proper sexenni. El IX Congrés ibèric sobre gestió i planificació d’aigües aspira a contribuir al procés d’implementació dels plans i al millor desenvolupament dels programes de mesures a fi d’assolir els objectius de recuperació del bon estat dels ecosistemes hídrics i l’ús sostenible de l’aigua.